Inaugurem aquest blog amb un tema que, de ben segur, serà recurrent: la polèmica entre el rupturisme i el continuisme. Però, sobre què? Quant a la posició que ocupa el gènere humà d ins el nostre ordre, el dels primats, així com també la relació que tenim amb altres éssers del regne al que pertanyem, el regne animal.

Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que l’home (ens referim a qualsevol membre de la nostra espècie, sense distinció de sexe) és un animal i, a més, pertany a l’ordre dels primats. Al mateix temps els humans som haplorrins (tenim un nas senzill, sense musell humit -rhinarium-), simiiformes (tenim forma antropoide), catarrins (amb les narius mirant cap avall), hominoïdeus (és a dir, primats catarrins sense cua), homínids (altrament coneguts com a grans simis), i hominins (tribu que inclou la nostra espècie i els nostres parents, ximpanzés, bonobos i goril·les).

El fet de pertànyer a l’ordre dels primats fa que tinguem unes característiques comunes amb les gairebé 500 espècies que conformen el nostre ordre. Aquestes característiques són: tenir cinc dits a les mans, tenir ungles en lloc d’urpes, tenir la mà prènsil i tenir la capacitat de realitzar la pinça de precisió, tenir visió frontal i esteoroscòpica. Amb els
nostres parents més propers, el ximpanzés, a part de compartir un origen comú i un ancestre comú, compartim un xic més del 98% de l’ADN. Així doncs, pocs dubtes hauríem de tenir alhora d’acceptar la nostra «animalitat» i la nostra condició de primats. Queda clar que no som àngels caiguts, ans al contrari, es fa palesa la continuïtat evolutiva.

Malgrat tot el que hem dit, cal remarcar que tot i no ser ésser divins amb una naturalesa sobrenatural, sí que tenim característiques pròpies d’espècie. Això no és res excepcional, totes les espècies tenen trets únics. El que volem dir és que hi ha algunes característiques que ens fan exclusivament humans. Tanmateix, hem de dir que el fet de tenir característiques úniques i/o exclusives nos ens fa superiors en res. Cal recordar que qualsevol especie viva que actualment romangui sobre la Terra és un èxit evolutiu, per tant, nosaltres (la nostra espècie) no hem triomfat més que una ameba, un roure, un llop o un còlob vermell.

Val a dir que entre tots els primats que s’han descrit i entre els grans simis, el nostre gènere Homo sapiens és la única espècie animal amb capacitat lingüística innata (i diem ‘capacitat lingüística’, que és quelcom diferent a la capacitat de comunicar-se, capacitat que tenen molts éssers vius). Aquesta capacitat lingüística s’articula a través de diferents estructures que fan possible el llenguatge, són estructures fisiològiques y morfològiques, tals com l’os hioide o les estructures mentals organitzades en els centres lingüistics del cervell, és a dir, les àrees de Broca i de Wernicke. Hem de remarcar que aquestes estructures subjacents són necessàries però no suficients, el nostre cervell s’ha desenvolupat de tal manera que ens ha dotat de la capacitat recursiva en el llenguatge (sintaxi recursiva), potser la nostra característica més exclusiva i única. També tenim altres capacitats, compartides amb altres animals i primats, però altament desenvolupades, com les capacitats empàtiques i un alt desenvolupament de la teoria de la ment (la capacitat per intuir i suposar el que pensen els demés), la nostra hiperculturalitat, la capacitat de ser altament col·laboratius, entre d’altres coses. Moltes d’aquestes característiques pròpies han alimentat l’argumentari rupturista que defensa la nostra alta diferència vers la resta de primats i dels altres animals.

Podem afirmar, doncs, que la naturalesa humana i el seu estudi alimenta les dues corrents de pensament filosòfic, biològic i evolutiu, el rupturisme i el continuisme.

Aquesta situació, òbviament, no està resolta, per tant, segur que en tornarem a parlar més endavant en aquest blog.

Bibliografia:
BLASCO, Agustín, Ética y bienestar animal, Akal, Madrid, 2011.

MOSTERÍN, Jesús, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Madrid, 2008.

WAAL, Frans de, El mono que llevamos dentro, Tusquets, Barcelona, 2010.