–

La nostra vida emocional, així com la vida emocional dels primats i la resta d’animals, no és cap ficció ni cap somni romàntic. Les emocions formen part de la nostra condició animal, han estat i són molt importants evolutivament parlant i no hem d’oblidar que les trobem localitzades al cervell.

La configuració del sistema nerviós ve determinada pel genoma i malgrat aquesta informació genètica, en el cas del humans i dels animals en general, només indica les línies generals (vegeu Mosterín, 2008; p. 98) de la seva configuració i del seu funcionament. La conducta animal, doncs, ofereix diferents graus de plasticitat en el seu funcionament, així com diferents respostes davant la multiplicitat d’estímuls de l’entorn.

–

–

En el procés evolutiu s’han seleccionat tant les emocions com les capacitats de sentir plaer i dolor. Les emocions son «una  resposta avaluadora de l’organisme que implica una combinació d’alerta fisiològica, que inclou l’activació del sistema nerviós autònom o vegetatiu» (Rubia, 2006; p. 24). Les emocions són un mecanisme àgil i automàtic que actua com a resposta davant els estímuls ambientals, són adaptacions essencials per a la convivència entre els animals socials i, tal i com passa, per exemple, en les situacions de perill, són respostes ràpides, inconscients i eficaces dirigides a protegir l’organisme. Malgrat que la resposta emocional és més ràpida i eficaç que una resposta conscient i racional, cal dir que en el humans, tot i tenir una herència emocional pròpia dels animals, disposem d’una racionalitat (descrita en les teories de la racionalitat i la presa de decisions) que ens permet no estar sotmesos únicament a les respostes emocionals.

Al llarg de l’evolució també s’han implementat els mecanismes de plaer i dolor. El primer, articulat als anomentats centres de plaer del cervell, fa de guia conductual, actuant més com una suggerència que no pas com una imposició biològica. La seva funció està vinculada a la supervivència de l’individu, atès que, com sabem, les conductes reproductives i les tròfiques, generen plaer, són sistemes naturals de recompensa. Per altra banda, el dolor també està implicat en la supervivència dels subjectes, és «una senyal d’alarma essencial per a l’organisme i la seva supervivència» (Rubia, 2006; p. 91). El dolor, a diferència del plaer, no té unificats els centres d’acció, en el fenomen del dolor s’hi veuen involucrades diverses estructures cerebrals, tot i que per a algunes dimensions calen diferents estructures: pel que fa als humans «per tal que la percepció dolorosa sigui molesta és necessari el còrtex prefrontal» (Rubia, 2006; p. 93). No obstant això, no volem dir que no hi hagi dolor en aquells animals que no tinguin còrtex prefrontal o que el tinguin poc desenvolupat, res més lluny. Si acceptem la teoria de l’evolució, haurem d’acceptar que les diferents estructures del sistema nerviós central que són una herència evolutiva, estan igualment implicades en els mecanismes del dolor. Així doncs, no només els animals humans o els animals anomenats (de manera poc encertada) “superiors” som els únics que podem patir dolor.

–

–

Hi ha un estadi més complex en tot això, és el patiment. Si fem una distinció entre dolor i patiment, aquest últim es caracteritza pel fenomen de l’autoconsciència. És a dir, cal tenir autoconsciència de l’afecció emocional perquè hi hagi patiment, és més, àdhuc pot haver-hi patiment sense dolor. N’Agustín Blasco, en la seva obra Ética animal (2012) ens ofereix una taula, que reproduïm tot seguit, on podem veure una gradació des del dolor fins el patiment i la seva relació amb la “complexitat” dels diferents organismes de la llista:

–

Dolor en	Efecte
Mosques	Reacció automàtica
Peixos	Alguns metabòlits semblants al dels humans
Mamífers	Algun tipus d’autoconsciència
Primats	Probable autoconsciència del patiment
Humà	Patiment emocional

 (Blasco, 2011; p. 62)

–

Arribats a aquest punt, si observem la vinculació dels diferents mecanismes descrits, així com la complexitat de les diferents estructures cerebrals, estem en disposició de resseguir les bases biològiques de la moralitat o, com a mínim, aquells fenomens “premorals”, que ens duran, en el cas de l’home, a parlar de moralitat. Resumint: tant el plaer com el dolor són mecanismes implicats en la conducta, que actuen com a modeladors, que suggereixen conductes però no les imposen; el patiment, però, té unes implicacions emocionals que van més allà dels fenomens primaris del dolor o el plaer. Sempre que la conducta no estigui completament determinada per la informació genètica, hi hauran respostes conductuals plàstiques i flexibles, de tal manera que a major informació genètica implicada en la resposta conductual, menor plasticitat conductual i, a menor informació genètica implicada en la resposta conductual, major plasticitat. Així doncs, els animals (nosaltres inclosos), tenim interessos, preferències i diferents graus de plasticitat conductual, i és en aquesta plasticitat on s’involucren, mitjançant les diverses estructures cerebrals, el plaer, el dolor, el patiment, la cognició i, segons cada cas, la consciència en els seus diferents graus.

El que s’ha exposat fins ara és una bona avantsala per parlar de les emocions morals, que ja foren descrites pel filòsof il·lustrat anglès David Hume (1711-1776). Aquestes emocions, en els humans, són l’amor propi (self-love) i la compassió per altri. El self-love es l’egoisme, l’interès per un mateix, que té un clar i evident origen biològic i evolutiu, i que està lligat a “l’instint” de supervivència. Lligat a l’amor propi, també hi ha un mecanisme d’amor dirigit als nostres congèneres, aquells amb els que compartim consanguinitat, és a dir, la família. Aquest mecanisme extensiu acaba generant un altre fenomen (que serà tractat en propers articles), el de l’altruisme. L’altra emoció moral és la compassió (empatia, simpatia). Aquesta emoció es dóna de manera gradual, en funció de l’animal, i és «l’emoció moral desagradable que sentim quan ens col·loquem imaginativament en lloc de qui pateix» (Mosterín, 2014; p. 39). Quines implicacions se’n deriven quan es tenen aquestes emocions morals? En primer lloc, en el cas dels humans, cal tenir altament desenvolupada la teoria de la ment; també sabem que una de les estructures implicades en aquest fenomen són les neurones mirall. Malgrat que nosaltres disposem de manera congènita aquestes capacitat emocional, també es poden trobar, en diferents graus, en altres animals com els grans simis, en elefants i, fins i tot en rosegadors.

–

–

Així doncs, podem parlar de bases morals en animals no-humans? Tot sembla indicar que no. És molt agosarat parlar de moral en animals no-humans i tot un disbarat parlar d’ètica fora del nostre gènere, atès que la moral és «un sistema de regles explícit, articulat lingüísticament, i l’ètica és una reflexió argumentada sobre la moral» (Mosterín, 2008; p. 214) Tan sols en alguns casos la ciència ens aporta evidències de fenomens «premorals» en animals no-humans, alguns dels quals van més enllà de la cooperació i la compassió. Aquest és el cas de cert grau de sentit de la justícia en alguns primats, concretament en caputxins (Brosnan i De Waal, 2003), els quals senten aversió al tracte injust quan reben recompenses davant d’una mateixa acció realitzada.

—

Encara que la moral és una característica pròpiament humana, tenim més coses en comú amb els altres animals de les que pensem: «Els humans no podem parlar ni interactuar lingüísticament amb els altres animals (excepte d’una manera rudimentària amb algun ximpanzé o goril·la especialment entrenat per a aquest fi). No obstant això, és fàcil comunicar-se emocionalment amb els animals amb els que convivim i fins i tot amb els silvestres amb els que tenim contacte de manera esporàdica. En efecte, tot i ser negats per a les matemàtiques o el llenguatge, molts d’aquests animals comparteixen amb nosaltres gran part de les emocions, així doncs la interacció a aquest nivell esdevé més fàcil i satisfactòria» (Mosterín, 2014; p. 20). D’aquesta manera, només mirant als ulls als nostres parents, la resta d’animals, veurem que, igual que nosaltres, son éssers animats, és a dir, que tenen ànima (la paraula ‘animal’ deriva de la paraula ‘ànima’). Podrem veure dins seu emocions i sentiments, i reconèixer-nos com a membres d’un mateix regne, el  nostre, el Regne Animal.

–

Bibliografia:

BLASCO, Agustín, Ética animal, Akal, Madrid, 2011.

BROSNAN, Sarah F., De WAAL, Frans B. M., «Monkeys Reject Unequal Pay», Nature 425 (2003), pp. 297-299.

MOSTERÍN, Jesús, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Madrid, 2008.

– El triunfo de la compasión, Alianza Editorial, Madrid, 2014.

RUBIA, Francisco J., El cerebro nos engaña, Temas de Hoy, Madrid, 2010.

– ¿Qué sabes de tu cerebro?, Temas de Hoy, Madrid, 2012.

WAAL, Frans de, El mono que llevamos dentro, Tusquets, Barcelona, 2010.