.

Algunes idees tan soprenents com interessants ja fa anys que ronden pel camp de la biologia, idees com la de Samuel Butler, aquella que diu que «una gallina no es res més que la manera que té un ou per produir un altre ou» (García Leal, 2005; p. 39), o bé la noció més moderna de Dawkins de la idea del “gen egosita”, que ens diu que els organismes som portadors, vehicles, receptacles contruïts pels gens per tal de (poder) viatjar a través del temps. (Vegeu Mosterín, 2008; p. 314). Aquesta idea de la “voluntad” dels gens és la que hi ha darrera les nostres innates inclinacions (que tenim atès a la nostra naturalesa d’éssers vius) a la nutrició (el fet d’alimentar-se i nutrir-se) així com a la procreació.

Aquest nou post es centra en temes relacionats a la procreació i ens servirà com a base per a la lectura de futures entrades d’aquest mateix blog. Cal, doncs, que comencem esclarint alguns termes per tal d’evitar confusions habituals. En sentit estricte, rigurós i científic, no és el mateix reproduir-se, procrear, la sexualitat o reproduir-se sexualment. Técnicament, el mot ‘reproduir’ és produir de nou, tornar a produir o fer còpies d’alguna cosa. Per altra banda, la forma reflexiva del mot, que és ‘reproduir-se’ és el mateix però aplicat al propi agent. Sabem que hi ha organismes que es reprodueixen i, a més, molts d’aquests organismes ho fan d’una certa manera, produint còpies exactes de sí mateixos, és a dir, produint clons. Aquest mecanisme reproductiu s’anomena reproducció asexual, i no és res més que la generació de nous subjectes, iguals a l’original. A més, en aquest procediment no hi ha cap modalitat sexual (ja veurem una mica més avall en què consisteix la sexualitat).

Les diferents modalitats de reproducció asexual són:

.

(1) La geminació: és un tipus de mitosi asimètrica on es produeix una divisió desigual entre el “progenitor” i el nou organisme. En algunes ocasions els nous organismes poden romandre junts, units a la cèl·lula mare i formar colònies, tal i com passa amb les esponges marines (fílum Porifera), tot i que també presenten reproducció sexual.

.

(2) La fragmentació: és un tipus de reproducció que es dóna a partir de la partició o fragmentació d’un organisme, tal i com passa amb les estrelles de mar (fílum echinodermata). L’organisme originari es pot trencar o fragmentar i cada una de les parts resultants es regenera donant lloc a nous individus.

.

.

(3) La fisió binària o bipartició: és la divisió d’un organisme en dos individus nous, iguals, tal i com passa amb els protozous (tot i que aquests també poden presentar reproducció sexual per isogàmetes o conjugació).

,

,

.

.

(4) L’esporulació: és un procés on primer es produeix una duplicació del material genètic, seguidament es divideix l’espai (es forma el sèptum, s’aïlla l’ADN, i es compartimenta l’espai citoplasmàtic) i, a continuació, es formen espores dins l’espai cel·lular original, com si d’un sac es tractés. Finalment, la cèl·lula original queda farcida d’espores que acabaran trencant l’espai cel·lular i sorgiran les noves cèl·lules o espores. Un exemple clar és el del gènere Bacillus, dins la gran multitud de bactèries que posseeixen aquest mecanisme reproductor.

.

.

(5) La partenogènesi: aquest procés també es conegut amb el nom de “generació virginal” (que és el que vol dir el mot ‘partenogènesi’, que és la unió del mot grec ‘parthénos’, verge, i ‘gènesi’, origen o principi d’alguna cosa). És una modalitat reproductiva que parteix d’un òvul no fecundat. Hi ha dues tipologies diferents de partenogènesi: la ameiòtica o diploide, on no hi ha recombinació del material genètic; i la meiòtica o haploide, on sí hi ha una recombinació del material genètic (i és aquesta particularitat la que fa que alguns autors considerin aquest tipus de reproducció com a sexual). Un cas interessant d’aquesta modalitat reproductiva és la dels insectes neòpters de l’ordre Phasmida, que inclou els insectes pal i els insectes fulla.

.

Però, tot i això, què és el sexe i la sexualitat? El sexe és allò que ordinàriament hom entén com a gènere, és a dir la condició de mascle o femella. No entrarem a exposar ni debatre sobre l’altra condició de gènere que hi ha a la Natura, el cas de l’hermafroditisme (tant en la seva versió simultània com la seqüencial). En canvi, la sexualitat és un mecanisme biològic d’intercanvi i recombinació del material genètic, que produeix novetat i varietat genètica a partir de l’esmentada recombinació. (Vegeu Mosterín, 2013; p. 155). D’aquesta manera, quan dos organismes unicel·lulars (com les bactèries) estableixen contacte amb les seves parets cel·lulars i una d’elles injecta material genètic a l’altra (que l’incorporarà al seu), es produeix un cert tipus de sexualitat, per ser precisos parlem de conjugació bacteriana. Una altra mena de modalitat sexual és la transducció, un procés que es dóna quan, per exemple, un virus injecta fragments d’ADN obtinguts d’una bactèria, en una altra. Per últim, hi ha una altra forma de sexualitat, més solitària, que és la que passa quan una cèl·lula incorpora fragments d’ADN que hi ha l’ambient, procedent del trencament d’altres cèl·lules. Aquest mecanisme (sexual) d’absorció de material genètic exogen rep el nom de transformació.

.

.

Fa uns 1100 milions d’anys va aparèixer una novetat important, era una novetat que fusionava els dos conceptes que hem exposat a les línies anteriors: el concepte de reproducció i el concepte de sexualitat. Apareixia, així, la reproducció sexual i aquest fet originava la diferenciació sexual dels individus. Sorgien, d’aquesta manera, les femelles i els mascles, dos tipus de subjectes complentaris i necessaris per a la generació de noves generacions. Aquesta nova modalitat reproductiva donà novetat genètica a través de la recombinació de  l’ADN i gràcies a aquest fenòmen, es podien implementar solucions i novetats adaptatives a les generacions posteriors. Les implicacions de la reproducció sexual afecten molts aspectes diferents de la vida animal, tals com l’altruisme, la inversió parental, o els papers biològics i etològics dels mascles i les femelles. Alguns d’aquests interessants aspectes el tractarem en properes publicacions d’aquest blog.

«En la majoria dels animals, la reproducció i la sexualitat estan inextricablement imbricats, de tal manera que l’única reproducció disponible és la sexual i l’única sexualitat disponible és la reproductiva». (Mosterín, 2013; p. 155). Si anem un xic més enllà, veurem que, evolutivament, s’han incorporat alguns mecanismes que transcendeixen la sexualitat i la reproducció, com és el cas de l’erotisme. Algunes espècies animals mostren cert grau d’erotisme i es fa totalment palès en espècies com la nostra (Homo sapiens) o la dels nostres parents més propers el bonobos (Pan paniscus). Però, què és, exactament, l’erotisme? El mot ‘erotisme’ deriva de la paraula grega ‘eros’ i significa inclinació o tendència que suscita l’impuls sexual; també significa amor físic o amor sensual. Més concretament es podria definir l’erotisme com «l’obtenció de plaer, excitació y relaxació mitjançant tocaments i altres interaccions relacionades amb conductes que a vegades condueixen a la reproducció». (Mosterín, 2013; p. 155). L’erotisme sembla ser un procediment conductual derivat de la reproducció sexual, com un efecte secundari d’aquesta mena de reproducció. Tot i que tant la sexualitat com la reproducció romanen biològicament i naturalment, dins l’espècie humana trobem dues possibilitats més de combinar aquests fenomens, tots ells derivats de la nostra forta culturització. Actualment, els humans podem (1) tenir una sexualitat reproductiva no eròtica, que és la que trobem quan hom accedeix a la fecundació in vitro o quan algú es sotmet als tractaments de fertilització i fecundació externa, artificialment i en absència del coit; també trobem (2) un erotisme no sexual ni reproductiu, tant si hi ha coit com si no, que és el que es dóna entre persones (entre mascle i femella, entre femelles o entre mascles, indistintament), i tot gràcies als mètodes anticonceptius.

Acabarem la nostra exposició parlant d’un altre concepte que queda una mica deslligat de la reproducció i la sexualitat, tot i que és la seva continuació natural. Parlem del concepte de criança. La criança es el procés de protecció, alimentació i vetlla de les cries fins a la maduresa d’aquestes. En moltes espècies la cura parental de la descendència és poca o totalment nul·la, però en altres casos és totalment necessària i imprescindible. Aquesta tasca de protecció, vetlla i alimentació la poden realitzar els progenitors o altres actors, com el grup o àdhuc altres individus d’altres espècies, tal i com passa amb la incubació dels ous del cucut (Cuculus canorus), o com passa amb els humans respecte la cria d’altres animals.

Desitgem que la informació aquí presentada us hagi resultat interessant. De ben segur us serà d’utilitat per a properes publicacions on tractarem amb més detall qüestions aquí exposades això com d’altres derivades de les que hem exposat.

.

Bibliografia:

GARGÍA LEAL, Ambrosio, La conjura de los machos. Una visión evolucionista de la sexualidad humana., Tusquets, Barcelona, 2005.

MOSTERÍN, Jesús, La naturaleza humana, Espasa Calpe, Madrid, 2008.

– El reino de los animales, Alianza Editorial, Madrid, 2013.