.

La nostra societat actual es plena de tòpics i d’idees (a voltes amb poc o cap fonament, o fins i tot sotmeses a la pressió de la cultura d’expressar-se amb un llenguatge “políticament correcte”) sobre la bellesa, els reclams sexuals naturals, la sexualitat o el paper dels sexes, és a dir, els rols de femelles i mascles. Tot i això, molta d’aquesta informació no s’adequa a com veritablement és la mateixa realitat i encara podríem dir més, en certes ocasions sembla que la cultura popular fins i tot té raó. Tant la biologia com l’etologia i altres disciplines afins ens van donant informació molt interessant sobre allò que ens fa ser bells als ulls d’altri, informació sobre com i per què ens aparellem o la raó per la qual no som estrictament monògams.

Gairebé la totalitat d’aquest post la dedicarem a les femelles dels primats humans. La dona és la única entre nosaltres (mascles i femelles) que pot ser mare i, per tant, donar a llum nous humans. En la majoria d’espècies animals es donen senyals naturals que permeten als mascles saber quan les femelles estan receptives per tal de poder copular amb elles i deixar descendència. En tot aquest proces de reproducció sexual allò realment important no és tant generar descendència com el fet de deixar descendència. No sobreviuran els gens de qui generi més fills, sobreviuran els gens de qui deixi més fills. Dit això, i tornant al tema, en la majoria de primats, exceptuant els humans, hi ha senyals que indiquen l’estre o zel de les femelles, fet que provoca canvis conductuals entre la població masculina, amb la única finalitat de fecundar les femelles i tenir descendència. En les femelles podem veure-hi des de canvis conductuals, passant per senyals naturals com l’inflor o tumefacció de la zona genital, o també fortes olors corporals carregades de feromones que inviten als mascles a fer alguna cosa. Contràriament a tot això, tenim el nostre cas, el dels humans (Homo sapiens). Malgrat ser primats, mamífers i animals, no tenim senyals naturals que ens invitin de manera explicita a procrear, a més, continuem realitzant conductes sexuals tant en els períodes de gestació com en els de lactància, fets que són inèdits en les altres espècies. En altres animals que presenten mongàmia no es veuen conductes sexuals vinculades a la procreació fora dels períodes concrets d’ovulació i/o zel i, tot i això, les parelles romanen unides com si patissin un amor platònic perpetu. (Vegeu García Leal, 2005; p. 19).

.

.

Una de les fites evolutives que més ha marcat el nostre gènere és, sens dubte, el fet d’haver esdevingut bípedes. Aquest fenomen evolutiu va generar un munt de canvis, estructurals, fisiològics, conductuals i cognitius, que també han repercutit en la nostra fesomia i en la nostra conducta eròtica i reproductiva. El fet d’estar dempeus, al marge d’alliberar les nostres mans de la locomoció, d’incrementar el tamany dels nostres caps i de dotar-nos de més intel·ligència, féu que els nostres genitals quedessin amagats i d’aquesta manera vàrem pedre els senyals visuals i olfactius que assenyalaven el període de zel. Aquests canvis, òbviament, afectaren ambdós sexes. Les femelles humanes, malgrat que sàpiguen com van els (seus propis) ritmes menstruals, no tenen mai la certesa del moment exacte de l’ovulació, com tampoc el moment òptim per a ser fecundades. A més, «l’atractiu i la receptivitat sexual de les dones no augmenta ni disminueix després de la fecundació o la mort de l’òvul alliberat, sino que es mantenen virtualment invariables al llarg de tot el cicle (l’únic signe evident d’infertilitat es la sang menstrual)». (García Leal, 2005; p. 79).

D’aquesta manera, el fet de ser bípedes ha influït directament sobre el nostre erotisme i les nostres conductes sexuals i reproductives. Ara bé, si la femella humana presenta una ovulació imperceptible sense signes evidents i, a més, amb una receptivitat sexual estable, quins recursos té la dona per atraure els homes? Tot sembla indicar que l’atractiu femení s’articula a través de tres àrees: el rostre, el bust i el conjunt format per la cintura i els malucs.

Segurament, el tret més predominant i conegut de la dona, en totes les societats humanes, sigui el pit. El pit femení conté les glandules mamàries o mamelles, que són típiques i gairebé exclusives dels humans.

Només hi ha un altre tipus de primats que, com els humans, presenti pits, estem parlant dels Gelada (Theropithecus gelada). Les protuberàncies adiposes de la zona pectoral de les femelles es un reclam potentíssim entre els mascles, tot i que cal dir que no tota mena de pit actua com a tal, el reclam pròpiament dit seria el del pit turgent de la femella jove en plena edat fèrtil, així s’entén perquè els pits molt grans i lleugerament caiguts, no desperten tant interès entre els homes. Evolutivament parlant, sembla que els pits amb característiques pròpies dels períodes lactants no són tan atractius i pot ser així atès que seria un indicador natural de la infertilitat (per la lactància) transitòria de la femella, o bé, la proximitat de les edats no fèrtils de la dona. Dins de l’aparell estructural dels pits, la coloració rosada que presenten les arèoles mamàries són un reclam sexual força marcat. Això bé podria ser una herència dels nostres ancestres, en un moment on les femelles encara tenien un cos pilós, una coloració rosada juntament amb un embalum adipós al pectoral, apart de ser més visible, actuaria com un emulador de la coloració i la inflor típiques dels genitals en època de zel. L’altre cas de pits que trobem en la Natura, el dels Gelada, veiem que presenten aquest tret tan característic ja que les femelles, que «romanen la major part del temps assegudes, tenen en el pit una còpia gairebé exacta de la seva part posterior: els dos mugrons, tan junts que les cries mamen de les dues alhora, simulen els llavis de la vulva, i estan emmarcats dins un triangle de pell nua orlat de papil·les blanques, tot en conjunt imitant la zona genital. El mimetisme és tan fidel que la pell del pit canvia de color segons la fase del cicle menstrual, en sincronia amb la zona genital pròpiament dita.» (García Leal, 2005; p. 187).

L’altre gran indicador de la bellesa femenina i alhora gran reclam és el conjunt conformat per la cintura i els malucs. Més enllà de les evidències quotidianes, on hom pot veure l’atractiu que genera entre la població masculina tant els malucs amples com les cintures estretes, sembla que evolutivament va quedar fixada aquesta combinació atès que els ventres dilatats eren, sovint, indicadors d’embaràs i, per tant, indicadors d’infertilitat temporal. Aquesta combinació que resulta tan eròtica sembla que és bastant universal i resisteix bé els embats de les modes passatgeres, es possible que sigui «el criteri de bellesa més femení més estricte i invariant». (García Leal, 2005; p. 183). Les dades antropomètriques que s’han estudiat indiquen que la raó normal entre la cintura i els malucs, abans de la menopausa, oscil·la entre els valors 0’65 i 0’80, esdevenint els valors més atractius els compresos entre 0’68 i 0’71. La raó entre la cintura i els malucs «és un indicador fiable de la condició femenina» (García Leal, 2005; p. 183 i p. 341), fins i tot s’han trobat correlacions entre els valors extrems d’aquesta raó (per sobre de 0’8) i la capacitat de quedar-se embarassada. No és pas casualitat, doncs, que la raó establerta entre la cintura i els malucs es manifesti des dels 16 anys (ja que des de la pubertat les femelles acumulen greix tant als pits, com a les natges i als malucs) fins als 30 anys. I si ens fixem bé amb el que passa, tant en la infantesa com després de la menopausa, les cintures tenen cada cop més formes “androides”, indicadors d’infertilitat.

Per últim parlarem dels rostres. Sabem que les femelles humanes mantenen alguns trets “infantils” tals com la veu aguda, el nas més petit que el dels homes, unes celles menys piloses, unes pestanyes més llargues i unes cares menys anguloses i més afusades. També podem dir que els homes tenen els llavis més fins que les dones, que normalment els tenen més carnosos. De fet, aquelles cares femenines considerades més boniques tenen relació amb els patrons facials de l’adolescència. També sabem que a mesura que hom envelleix, el rostre es va unificant més amb el patró de cara masculí, es va perdent el dimorfisme sexual facial entre homes i dones. Tot això té a veure amb la relació que hi ha entre dimorfisme sexual i monogàmia. Si no fóssim més o menys monògams i ens calgués lluitar vàries vegades per tenir una parella amb qui reproduir-nos, el manteniment de l’atractiu sexual tindria tot el sentit del món, però atès que ens aparellem d’una manera (més o menys) estable i (gairebé) de per vida, amb un sol congènere, clar, no cal mantenir els reclams sexuals a punt per sempre. És per aquesta raó que el poc dimorfisme sexual que presentem es va difuminant amb el pas del temps, sobre tot després d’haver passat les etapes en les que ens reproduïm. Els cossos, com els rostres també es van masculinitzant. Per exemple: «els gibons, que s’aparellen de per vida, no mostren cap dimorfisme facial evident, i el mateix serveix per a altres mamífers monògams». (García Leal, 2005; p. 192).

Desitgem que aquesta nova publicació hagi estat del vostre gust i que us hagi servit per conèixer una mica més la nostra naturalesa animal, mamífera i de primats, que trobem tan lligada a l’evolució com la de qualsevol altre animal.

.

Bibliografía:

GARCÍA LEAL, Ambrosio, La conjura de los machos. Una visión evolucionista de la sexualidad humana., Tusquets, Barcelona, 2005.