Les claus per a ser un bon observador.

Imagen2

.

Enguany, 2016, tant biòlegs com filòsofs estem de celebració ja que commemorem els 2400 anys del naixement d’Aristòtil.

El Filòsof va néixer a la ciutat d’Estagira, Macedònia, i fou fill de Nicòmac, metge a la cort del rei Amyntas III de Macedònia. Com a persona benestant va rebre una bona educació i, segurament, instrucció mèdica per part del seu pare, tal i com era costum a l’època. Va ser alumne i després professor a l’Acadèmia de Plató, preceptor d’Alexandre Magne i fundador i director de la seva pròpia institució educativa, el Liceu.

Com a pensador, filòsof i científic és el pare de moltes disciplines com la lògica o la biologia, entre d’altres, alhora que moltes disciplines científiques son hereves dels camins oberts per Aristòtil. Així doncs, no és estrany trobar, tot sovint, referències a Aristòtil en llibres de diferents ciències, disciplines i temàtiques.

.

Láminas, Ernst Haeckel – Kunstformen der Natur

.

Tot i ser mundialment reconegut com a pensador i filòsof, i anomenat durant l’Edat Mitjana per pensadors jueus, cristians i musulmans com El filòsof, el seu principal interès, i sobre el que més va escriure, fou la biologia. El centre del seu interès foren els animals, així que podríem dir que és el pare de la zoologia. Malgrat que va escriure també sobre botànica, els escrits no es conserven i, a més, la seva obra botànica quedà superada per l’obra del seu deixeble Teofrast. L’obra més extensa d’Aristòtil és Història dels animals, una obra descriptiva on hi trobem anatomia comparada, inclosa l’espècie humana, informació sobre la reproducció i informació sobre la manera de viure d’alguns animals (per tant, pordríem dir que aquí hi ha els orígens de l’etologia). També va escriure altres obres més específiques com Parts dels animals (sobre anatomia), Sobre la locomoció dels animals (un tractat sobre la locomoció i desplaçament animal), Sobre la vida i la mort, o Sobre la respiració. Aristòtil també va escriure una gran obra, Sobre l’ànima, dedicada a l’ànima dels vivents, dels animals, un tractat sobre tot allò que caracteritza la vida. També va ser autor de La generació dels animals, obra dedicada a la reproducció. A l’obra Parts dels animals podem llegir-hi: «… en tots els ser hi ha quelcom meravellós […]. Cal abordar sense fàstics l’examen de cada animal amb la convicció que en tots ells hi ha quelcom de naturalesa i bellesa. Perquè en les obres de la natura no hi regna l’atzar, sinó la funcionalitat en la més alta expressió. […]. I si algú considera despreciable l’estudi dels altres animals, que comenci a despreciar-se a si mateix, ja que només amb gran repugnància hom pot mirar tot allò que constitueix el gènere humà: la sang, els ossos, els vasos i altres parts semblants.» [Parts dels animals, 645 a 15], (Vegeu Mosterín 2006; p. 267).

Aristòtil es va dedicar, també, a la taxonomia, i va proposar una classificació a partir de característiques tenint en compte tant al configuració dels òrgans interns com la configuració del cos en la totalitat. La proposta aristotèlica, naturalista i multifactorial, proposa i defensa una classificació que supera la classificació dicotòmica platònica.

un zoo en el Liceo

Un zoòleg al Liceu

Com a bon observador, Aristòtil, descriu els animals com a éssers amb capacitat de sentir dolor, plaer o capacitat de desitjar. No es que fou un visionari, senzillament fou un gran observador, atent i competent. És una llàstima que encara a dia d’avui pesi tant l’herència judeocristiana de més de 2000 anys d’història allunyada de l’estudi dels animals, així com la terrible herència cartesiana que descriu els animals com a éssers sense ànima i sense cap mena de capacitat sensitiva, volitiva i emocional. Tornant al tema de la classificació animal «el major triomf de la classificació aristotèlica dels animals va consistir en reconèixer que els cetacis, malgrat la seva aparença externa de peixos, són mamífers, atès que la seva anatomia interna, la seva fisiologia i el seu mètode de reproducció no tenen res en comú amb la resta de peixos, i molt amb els altres mamífers.» (Mosterín 2006; p. 273). Aristòtil, gràcies a la seva aguda observació, va adonar-se que els corals marins són animals malgrat la seva aparença de planta. Podríem dir que Aristòtil també va iniciar, d’alguna manera, l’observació primatològica  i antropològica també; va adonar-se que allò que caracteritza als humans és, pròpiament, la bipedestació, el llenguatge i la . Cal dir que la mà dels primats, com la nostra, amb cinc dits (o quatre dits més un dit vestigial) i amb ungles planes, no és res exclusiu dels humans, és propi del les més de 400 espècies que conformen l’ordre dels primats. Tot i això, cal dir que la conjunció de la mà, la postura erecta i el llenguatge sí que és propi del nostre gènere, essent el llenguatge una “patent” pròpia dels humans. El bipedisme alliberà la mà i la dotà de les potencialitats que té (parlem del cas humà i dels ancestres del nostre llinatge). Finalment, cal dir que Aristòtil no va separar taxativament els humans de la resta dels animals, ans al contrari: «Aristòtil mai separa l’humà de la resta dels animals, a molts dels quals els atribueix caràcter i intel·ligència. Àdhuc col·loca, juntament amb les abelles, les formigues i els humans, com a animals “polítics”, socials i cooperatius.» (Mosterín 2006, p. 279).

Esperem que us hagi agradat aquest petit post sobre el pare de la biologia i us animem a continuar llegint tant sobre la figura d’Aristòtil com pròpiament la seva obra. Per molts anys, Aristòtil!

.

Bibliografia:

MOSTERÍN, Jesús, Aristóteles, Alianza Editorial, Madrid, 2006.

Anuncios
A %d blogueros les gusta esto: