.

Tant si parlem del concepte de cultura com si ho fem del d’aprenentatge social es necessari parlar del concepte d’informació. La informació no és res més (si passem per alt les complexes teories matemàtica, física i lingüística de la informació) que una pila de dades i aquestes dades són, alhora, quelcom objectiu i mesurable. A la Natura trobem un munt de dades, d’informació: «La informació objectiva natural és fonamentalment semàntica, és a dir, correlació. Aquesta correlació s’estableix entre la forma de la senyal i certes característiques de l’emissor de la mateixa.» (Mosterín 2009, p. 17). Per exemple, la cendra que queda després de cremar quelcom conté informació del material que s’ha cremat. La llum que projecten les estrelles ens dóna informació de la composició química de les mateixes estrelles, o la sang d’una persona ens aporta informació sobre el seu estat de salut (entre d’altres coses).

.

.

La informació és quelcom real però alhora és immaterial. Per poder existir la informació necessita un suport material, físic. Si no hi ha suport, no hi ha informació, malgrat que hi ha propostes d’inspiració platònica, que proposen un espai o món ideal on roman tota la informació. Així doncs, el dia que no quedi cap edició de la Divina Comedia, de Dante i el dia que mori l’última persona que la sàpiga de memòria (en cas que existeixi tal persona), l’obra de Dante deixarà d’existir (tot i que alguns neoplatònics puguin trobar-la al món de les idees).

Els suports materials que contenen la informació (codificada) poden tenir la mateixa forma o formes diferents. D’aquesta manera, tres exemplars del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, de la mateixa edició, tenen, exactament,  la mateixa forma i la mateixa informació. Tanmateix, si tenim la mateixa obra en una edició clàssica, en format llibre, una altra en format digital, PDF i, finalment, una tercera edició mecanografiada, les tres edicions tindran la mateixa informació però tindran formes diferents.

.

.

.

El món orgànic, ple de vida, dels éssers vius també està farcit d’informació. La vida necessita informació que contingui les instruccions bàsiques de com sobreviure, de com reproduir-se, etc., aquesta informació natural, típica dels éssers vius, es codifica a través de les diferents bases que conformen l’ADN. El suport físic d’aquesta informació necessària per a la vida són un tipus de biopolímers, els àcids nucleics (l’ADN i l’ARN). Aquesta informació, la genètica, és un tipus d’informació natural (com les altres que hem descrit a l’inici), codificada i emmagatzemada dins cada organisme viu, i és una informació heretada dels progenitors i llegada a la descendència per mitjà de l’herència biològica. [Si voleu saber-ne més podeu llegir el nostre post sobre la reproducció]. La informació genètica és un tipus d’informació bastant fiable i de lenta evolució, és per això que hi ha tantes espècies que romanen inalterades. Per altra banda cal dir que els organismes vius no només viuen de la seva informació genètica, la interacció amb el medi ens ofereix la possibilitat de conèixer, avaluar i aprendre, d’aquesta manera són molts els organismes vius (per no dir tots) que obtenen informació natural extra, de l’entorn, i la gestionen, l’emmagatzemen i, en altres casos, la transmeten. L’experiència que un animal acumula al llarg de la seva vida és també informació, i no és informació genètica. La comunicació que s’estableix amb els animals i entre ells no seria possible sense l’existència d’informació  (allò que es transmet, allò que es comunica).

.

L’evolució ha inventat una genial solució que gestiona aquesta informació que no és informació heretada, aquest invent és el cervell.

Molts animals tenim cervell (uns més desenvolupats que d’altres). Aquest òrgan permet rebre, acumular, gestionar, modificar i transmetre (encara que sigui de manera indirecta, mitjançant altres òrgans) la informació que no és genètica. A més, aquest tipus d’informació és més susceptible de contenir errors i de ser mal transmesa, i això és així atès que és una informació que es transmet molt ràpidament i, a més, rep modificacions amb molta més celeritat que la genètica.

Quins tipus d’informació hi ha? De manera general podríem dir que hi ha de tres tipus d’infomació: (a) informació estructural o sintàctica; (b) informació semàntica; i (c) informació pragmàtica. Per exemple, la forma molecular del carboni és (o conté) informació estructural o sintàctica, de la mateixa manera que la paraula ‘casa’ o la seqüència de lletres ‘asdf’; el mateix passa, per exemple, amb el disc de Festos, que té una informació estructural (malgrat que també té una informació semàntica, encara pendent de desvelar), aquesta informació estructural no és res més que la seva forma, i la forma i ordre dels seus símbols. La informació semàntica és, a grans trets, el significat, és una correlació: «el significat d’una oració declarativa és una relació entre les situacions on es profereixen i les situacions descrites per aquelles proferències». (Mosterín i Torretti 2002; p. 298). Es pot resumir el que hem dit fins ara així: «Cada missatge té una forma o estructura determinada. Aquesta forma el correlaciona amb quelcom, permet canviar les disposicions del receptor de certa manera. La forma del missatge constitueix la seva informació sintàctica o estructural. La conclusió és la base de la seva informació semàntica. El canvi que produeix al receptor es la seva informació pragmàtica.» (Mosterín 1994; p. 22). Per últim direm que la informació pragmàtica pot ser, alhora, de tres tipus: (i) informació descriptiva, saber què; (ii) informació pràctica, saber com; i (iii) informació valorativa, l’avaluació i l’elecció de preferències. Tal i com veurem més endavant, la cultura és informació pragmàtica de les tres menes. (Vegeu Mosterín 2009, p. 23).

.

Tot seguint el fil del que hem exposat aquí, el següent Post ens endinsarà en el concepte d’Aprenentatge. No us ho perdeu!

.

.

Bibliografia:

FERRETER MORA, José, Diccionario de filosofía. 4 vols., Ariel, Barcelona, 2001.

LECOURT, Dominique (dir.), Diccionario Akal de Historia y filosofia de las ciencias, Akal, Madrid, 2010.

MOSTERÍN, Jesús, La cultura humana, Espasa Calpe, Madrid, 2009.

– Filosofía de la cultura, Alianza Editorial, Madrid, 1994.

MOSTERÍN, Jesús, TORRETTI, Roberto, Diccionario de lógica y filosofía de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 2002.