.

Reprenent el fil de l’anterior post, passem a veure què és això de l’aprenentatge: «L’aprenentatge és el procés mitjançant el qual la informació (no hereditària) és adquirida per l’animal i emmagatzemada al seu cervell, a la memòria de llarg termini, de manera que pugui ser recuperada. L’aprenentatge és un procés d’adaptació individual de la conducta de l’organisme al medi.» (Mosterín 2009, p. 29). A través del fenomen de l’apranentatge podem copsar ben bé la diferència entre diferents espècies i les seves diferents potencialitats.

Per exemple, un humà pot aprendre a treballar les seves capaciats olfactives i esdevenir un gran perfumista, però mai arribarà a tenir l’olfacte d’un gos; per altra banda, el gos podrà aprendre a emprar el seu potent nas per a treballar en tasques cooperatives de rescat amb humans. L’home, per molt que s’hi esforci, mai arribarà a fer el mateix que el ca, atès que no té les potencialitats olfactives canines. De la mateixa manera, el gos, per més ensinistrament que rebi, mai aprendrà, per exemple, a llegir, parlar o a ser un gran perfumista, ja que no trobem en la seva naturalesa aquestes potencialitats.

.

.

Així com la bilis es produeix al fetge, els processos d’aprenentatge tenen lloc al cervell. Aquest òrgan és el receptor de la informació, el seu gestor, qui l’emmagatzema i qui la modifica, entre d’altres coses. La mateixa activitat cerbral relacionada amb l’aprenentatge, l’ús del cervell i l’ús i gestió de la informació genera canvis dins el propi òrgan, i això és així atès a la pròpia naturalesa del cervell, que el fa ser un òrgan altament adaptatiu, molt flexible i plàstic.

Quan parlem de processos d’aprenentatge cal tenir en compte algunes coses. Unes coses importants són l’emmagatzematge i la gestió de la informació adquirida, això és: la memòria. Aquesta capacitat és la que permet al subjecte retenir temporalment la informació, emmagatzemar-la a curt, mig o llarg termini i, finalment, recuperar-la quan calgui. Podem classificar, a grans trets, dos tipus de memòria: la memòria declarativa i la memòria procedimental. «La memòria declarativa és explicita, conscient, i emmagatzema la informació descriptiva sobre fets i coses. La memòria declarativa és fàcil d’expressar mitjançant paraules; heus aquí perquè té aquest nom. La memòria declarativa

inclou tant la memòria semàntica sobre el significat de les paraules i les relacions conceptuals com la memòria episòdica dels esdeveniments i les experiències pròpies passades. […] La memòria procedimental és implícita, en gran mesura inconscient, i emmagatzema la informació pràctica de les habilitats i els procediments. És la base dels nostres hàbits i habilitats. És una memòria rígida, automàtica, inconscient, difícil de verbalitzar.» (Mosterín 2009, pp. 34 i 35). Els dos tipus de memòria no només són diferents, amb funcions distintes, sinó que s’emmagatzemen en llocs diferents del cervell.

.

L’aprenentatge també es presenta de diferents maneres, podem distingir l’aprenentatge individual i el social. El primer, com el seu nom indica, només inclou un actor, el propi agent; el segon, no obstant, necessita, almenys, dos subjectes, atès que es produeix una transmissió d’informació d’un individu a un altre, d’un cervell a un altre.

Les ciències del comportament, la psicologia i l’etologia han descrit diferents procediments d’aprenentatge individual com son els aprenentatges no associatius: l’habituació i la sensibilització; els aprenentatges associatius:  els condicionaments clàssic i operant; els aprenentatges en les etapes crítiques de maduració cerebral, com l’imprinting; els aprenentatges lligats a conductes exploratòries; o els aprenentatges mitjançant el mètode d’assaig i error (com la invenció o el decobriment).

Pel que fa a l’aprenentatge social també hi ha diferents tipologies: l’aprenentatge per imitació, per emulació o per instrucció. L’aprenentatge per imitació és un procés que supera l’aprenentatge individual i copia conductes alienes. La imitació redueix costos d’aprendre quelcom de manera autodidacte y evita els riscos de l’aprenentatge per assaig i error. És un procediment on l’imitador copia fidelment les accions del model/demostrador amb la intenció d’arribar als mateixos resultats que obté el model, fins i tot copiant les parts del procés que no són funcionals.

.

.

Pel que fa a l’aprenentatge per emulació, el desenvolupament del procés és lleugerament diferent, l’observador o aprenent no fixa l’atenció en el procés sinó en el resultat, que és el que pretén emular; el procediment per arribar-hi pot ser semblant o diferent, més efectiu o menys que el del model. En aquest cas el que compta és el resultat i normalment es descarten les accions no funcionals. En estudis comparats fets en grans simis (ximpanzés, orangutans i humans), s’ha vist que els humans som altament imitadors mentre que tant els ximpanzés com els orangutans són més emuladors. És a dir, nosaltres   solem copiar tot el procés, incloent-hi les accions no significatives, mentre que els altres simis s’adonen d’aquesta mena d’accions i centren la seva atenció en els resultats, buscant maneres més ràpides i efectives d’arribar-hi. Per últim hi ha la instrucció o ensenyament. Aquest aprenentatge incorpora al procediment de la imitació reforços positius, negatius i correccions. No queda clar que en grans simis no humans hi hagi instrucció, tot i que en tenim algunes evidències. En humans, per contra, és molt evident. Nosaltres reforcem positivament les accions que volem destacar, reprimim i castiguem les accions que volem evitar i intervenim en aquelles accions que considerem errònies i volem corregir.

.

Al proper post podràs conèixer què és la Cultura i les seves implicacions, tot relacionat amb aquest post i l’anterior. Així doncs…, endavant!

.

.

Bibliografia:

FERRETER MORA, José, Diccionario de filosofía. 4 vols., Ariel, Barcelona, 2001.

LECOURT, Dominique (dir.), Diccionario Akal de Historia y filosofia de las ciencias, Akal, Madrid, 2010.

MOSTERÍN, Jesús, La cultura humana, Espasa Calpe, Madrid, 2009.

– Filosofía de la cultura, Alianza Editorial, Madrid, 1994.

MOSTERÍN, Jesús, TORRETTI, Roberto, Diccionario de lógica y filosofía de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 2002.