L’aprenentatge: imitadors o emuladors?

Imagen2

.

Reprenent el fil de l’anterior post, passem a veure què és això de l’aprenentatge: «L’aprenentatge és el procés mitjançant el qual la informació (no hereditària) és adquirida per l’animal i emmagatzemada al seu cervell, a la memòria de llarg termini, de manera que pugui ser recuperada. L’aprenentatge és un procés d’adaptació individual de la conducta de l’organisme al medi.» (Mosterín 2009, p. 29). A través del fenomen de l’apranentatge podem copsar ben bé la diferència entre diferents espècies i les seves diferents potencialitats.

Per exemple, un humà pot aprendre a treballar les seves capaciats olfactives i esdevenir un gran perfumista, però mai arribarà a tenir l’olfacte d’un gos; per altra banda, el gos podrà aprendre a emprar el seu potent nas per a treballar en tasques cooperatives de rescat amb humans. L’home, per molt que s’hi esforci, mai arribarà a fer el mateix que el ca, atès que no té les potencialitats olfactives canines. De la mateixa manera, el gos, per més ensinistrament que rebi, mai aprendrà, per exemple, a llegir, parlar o a ser un gran perfumista, ja que no trobem en la seva naturalesa aquestes potencialitats.

.

nariz_perro

Potencialitat natural del gos (Canis lupus familiaris): l’olfacte.

.

Així com la bilis es produeix al fetge, els processos d’aprenentatge tenen lloc al cervell. Aquest òrgan és el receptor de la informació, el seu gestor, qui l’emmagatzema i qui la modifica, entre d’altres coses. La mateixa activitat cerbral relacionada amb l’aprenentatge, l’ús del cervell i l’ús i gestió de la informació genera canvis dins el propi òrgan, i això és així atès a la pròpia naturalesa del cervell, que el fa ser un òrgan altament adaptatiu, molt flexible i plàstic.

Quan parlem de processos d’aprenentatge cal tenir en compte algunes coses. Unes coses importants són l’emmagatzematge i la gestió de la informació adquirida, això és: la memòria. Aquesta capacitat és la que permet al subjecte retenir temporalment la informació, emmagatzemar-la a curt, mig o llarg termini i, finalment, recuperar-la quan calgui. Podem classificar, a grans trets, dos tipus de memòria: la memòria declarativa i la memòria procedimental. «La memòria declarativa és explicita, conscient, i emmagatzema la informació descriptiva sobre fets i coses. La memòria declarativa és fàcil d’expressar mitjançant paraules; heus aquí perquè té aquest nom. La memòria declarativa

inclou tant la memòria semàntica sobre el significat de les paraules i les relacions conceptuals com la memòria episòdica dels esdeveniments i les experiències pròpies passades. […] La memòria procedimental és implícita, en gran mesura inconscient, i emmagatzema la informació pràctica de les habilitats i els procediments. És la base dels nostres hàbits i habilitats. És una memòria rígida, automàtica, inconscient, difícil de verbalitzar.» (Mosterín 2009, pp. 34 i 35). Els dos tipus de memòria no només són diferents, amb funcions distintes, sinó que s’emmagatzemen en llocs diferents del cervell.

.

White-handed_Gibbon_Hylobates_lar_Orange_1900px

En moltes ocasions només l’aprenentatge només té un actor (Gibó-Hylobates lar)

L’aprenentatge també es presenta de diferents maneres, podem distingir l’aprenentatge individual i el social. El primer, com el seu nom indica, només inclou un actor, el propi agent; el segon, no obstant, necessita, almenys, dos subjectes, atès que es produeix una transmissió d’informació d’un individu a un altre, d’un cervell a un altre.

Les ciències del comportament, la psicologia i l’etologia han descrit diferents procediments d’aprenentatge individual com son els aprenentatges no associatius: l’habituació i la sensibilització; els aprenentatges associatius:  els condicionaments clàssic i operant; els aprenentatges en les etapes crítiques de maduració cerebral, com l’imprinting; els aprenentatges lligats a conductes exploratòries; o els aprenentatges mitjançant el mètode d’assaig i error (com la invenció o el decobriment).

Pel que fa a l’aprenentatge social també hi ha diferents tipologies: l’aprenentatge per imitació, per emulació o per instrucció. L’aprenentatge per imitació és un procés que supera l’aprenentatge individual i copia conductes alienes. La imitació redueix costos d’aprendre quelcom de manera autodidacte y evita els riscos de l’aprenentatge per assaig i error. És un procediment on l’imitador copia fidelment les accions del model/demostrador amb la intenció d’arribar als mateixos resultats que obté el model, fins i tot copiant les parts del procés que no són funcionals.

.

Aprendizaje social, Vía Barth W.

Mico caputxí (Cebus libidinosus) juvenil mirant un adult (Per Barth W.)

.

Pel que fa a l’aprenentatge per emulació, el desenvolupament del procés és lleugerament diferent, l’observador o aprenent no fixa l’atenció en el procés sinó en el resultat, que és el que pretén emular; el procediment per arribar-hi pot ser semblant o diferent, més efectiu o menys que el del model. En aquest cas el que compta és el resultat i normalment es descarten les accions no funcionals. En estudis comparats fets en grans simis (ximpanzés, orangutans i humans), s’ha vist que els humans som altament imitadors mentre que tant els ximpanzés com els orangutans són més emuladors. És a dir, nosaltres   solem copiar tot el procés, incloent-hi les accions no significatives, mentre que els altres simis s’adonen d’aquesta mena d’accions i centren la seva atenció en els resultats, buscant maneres més ràpides i efectives d’arribar-hi. Per últim hi ha la instrucció o ensenyament. Aquest aprenentatge incorpora al procediment de la imitació reforços positius, negatius i correccions. No queda clar que en grans simis no humans hi hagi instrucció, tot i que en tenim algunes evidències. En humans, per contra, és molt evident. Nosaltres reforcem positivament les accions que volem destacar, reprimim i castiguem les accions que volem evitar i intervenim en aquelles accions que considerem errònies i volem corregir.

.

Al proper post podràs conèixer què és la Cultura i les seves implicacions, tot relacionat amb aquest post i l’anterior. Així doncs…, endavant!

.

.

Bibliografia:

FERRETER MORA, José, Diccionario de filosofía. 4 vols., Ariel, Barcelona, 2001.

LECOURT, Dominique (dir.), Diccionario Akal de Historia y filosofia de las ciencias, Akal, Madrid, 2010.

MOSTERÍN, Jesús, La cultura humana, Espasa Calpe, Madrid, 2009.

Filosofía de la cultura, Alianza Editorial, Madrid, 1994.

MOSTERÍN, Jesús, TORRETTI, Roberto, Diccionario de lógica y filosofía de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 2002.

Anuncios
A %d blogueros les gusta esto: