.

Un cop explicats els conceptes d’informació i d’aprenentatge ja podem abordar l’explicació del concepte de cultura.

La paraula ‘cultura’ prové del llatí i deriva del verb colere, cultivar. En llatí també tenim l’adjectiu cultus que significa cultivat (en referència al camp). A partir d’aquestes accepcions sorgí la metàfora de l’home “in-culte” o no cultivat (en referència a qui cultiva el seu esperit o la seva ànima), i la de l’hom “culte” o cultivat (en referència a qui cultiva o s’ocupa de la seva educació espiritual, qui alimenta l’ànima). La paraula ‘culte’ també refereix a l’ocupació de tenir cura de les divinitats, d’aquí deriven  expressions com ‘culte diví’ o ‘culte religiós’. Avui dia la paraula ‘cultura’ té altres (o més) connotacions. Hi ha un sentit més lax i una mica més vulgar que fa referència a temes relacionats amb l’art, la música, el cinema, les tendències de moda, etc. Aquest sentit de la paraula ‘cultura’ és hereu de la concepció vuitcentista de la cultura, entesa com a activitats d’oci i esbarjo propis de la gent educada (culta), que es dedicava, justament, al cultiu de l’ànima i el (bon) gust a través de l’art, la música, la literatura, etc.

Arribats a aquest punt podem veure, ja, les diferències entre la informació natural, la que trobem a la Natura, com la que tenim nosaltres, els ésser vius, al genoma, i la informació que obtenim de l’entorn i que gestionem cerebralment, així com la que creem a través del nostre enginy. Aquest segon tipus d’informació és informació cultural, la cultura. Els humans tenim ungles de manera natural, atès que som primats i forma part de la nostra naturalesa, però només culturalment ens les pintem. Dins el nostre genoma hi ha la informació que determina com es formen les ungles, però és dins el nostre cervell on trobem la informació cultural de com pintar-nos-les (així com la informació de com crear la laca per pintar les ungles, producte -cultural- del nostre enginy). De manera natural ens alimentem, però de manera cultural fem servir les mans, els coberts o els palets típics d’Àsia. Els grecs clàssics ja varen fer una distinció semblant amb la seva concepció de la physis (la Natura) contraposada al nomos (la convenció).

Per últim cal dir que la cultura no és patrimoni exclusiu dels humans. Hi ha molts animals que tenen cultura. Totes aquelles conductes que no siguin típiques d’espècie (és a dir, que no vinguin determinades pel genoma i que no varien en els tots els subjectes d’una espècie) seran conductes culturals, ja que seran conductes apreses i transmeses entre els membres d’una espècie. D’aquesta manera, tota la informació que no sigui naturalment rebuda per herència genètica serà informació cultural. William Durham assenyala que «la  cultura es transmet socialment a l’interior de les poblacions o entre elles. Per a poder ser considerada com a cultural, una unitat d’informació ha de ser apresa d’altres individus (és a dir, ha de ser socialment apresa), no transmesa genèticament o adquirida mitjançant una experiència individual aïllada, tal com passa amb l’assaig i l’error.» (Durham, William H., Coevolution. Genes, Culture and Human Diversity; Stanford University Press, Stanford, California; a Mosterín 1994; pp. 31 i 32).

S’han descrit conductes culturals relacionades amb l’ús d’eines en bernats ermitans, (crancs paguroïdeus, de la família Paguridae), en vespes (dels gèneres Ammophila i Sphex) i en peixos (Taxotes iaculatrix). És habitual trobar conductes culturals de tipus instrumental en molts tipus d’aus entre les que destaca la cultura instrumental dels corbs de Nova Caledònia (Corvus moneduloides) que fabriquen i empren palets o branquillons prèviament preparats per atrapar i caçar instectes. Fins i tot s’ha considerat que aquests corbs són l’única espècie, juntament amb els humans, que creen i empren ganxos com a eines.

.

.

La cultura no només està vinculada a l’ús d’eines o instruments, també trobem conductes culturals en l’àmbit de la comunicació o lligades a conductes tròfiques. s’han documentat  modes en els cants d’algunes aus o en cas d’alguns cetacis com el de les balenes amb gep (Megaptera novaengliae). Entre els primats s’ha documentat cultura en moltes espècies no humanes, com passa amb els langurs de la Índia (Presbytis johnii), els quals han après culturalment a adpatar-se a l’entorn modificat pels humans, adoptant nous hàbits en la seva conducta tròfica; o el ja famós cas dels macacs de Japó (Macaca fuscata), que gràcies a una femella molt intel·ligent i enginyosa, anomenada Imo, es va generar la cultura de rentar moniatos al mar, salant així els tubercles i fent-los més gustosos, o la cultura de prendre banys, durant els nevats i gèlids hiverns, en les deus termals de la zona. També és molt interessant recordar les tres tradicions culturals descrites en les diferents subespècies de ximpanzés a l’Àfrica. La subespècie Pan troglodytes verus, de l’Àfrica Occindental (Costa d’Ivori, Guinea Ecuatorial i Sierra Leone), té una cultura lítica, els ximpanzés empren pedres a mode martell i d’enclusa per a poder partir les dures nous de la palma d’oli. La subespècie Pan troglodytes troglodytes (Camerun i Guinea Equatorial) té una tradició cultural que consisteix en preparar palets com si fossin escombretes per escombrar les termites del termiter. La subespècie Pan troglodytes schweinfurthii (Àfrica Oriental, a les zones de Gombe i Mahale, a Tanzània), té com a  tradició cultural l’ús de trossos de liana, prèviament preparats, per a pescar termites i també l’ús d’una preparació de fulles mastegades pensades per a l’absorció d’aigua i humitat, col·locades a les escorces dels arbres, en l’època seca.

.

.

Acabem aquesta llarga publicació en tres parts, un cop més, veient que l’home no té la patent de la cultura ni tampoc de l’aprenentatge social. És fascinant veure com altres animals tenen cultura, tradicions i solucions creatives davant els reptes de la seva existència. Això hauria de servir per fer caure l’home del seu pedestal antropocèntric. Tenim una altra oportunitat per apropar-nos a la nostra condició animal amb normalitat. Esperem que les nostres cultures humanes avancin en el camí cap al respecte i la sensibilitat vers els altres animals i les seves cultures de la mateixa manera que ho fem amb les nostres.

Llarga vida a la cultura animal!

.

.

Bibliografia:

FERRETER MORA, José, Diccionario de filosofía. 4 vols., Ariel, Barcelona, 2001.

LECOURT, Dominique (dir.), Diccionario Akal de Historia y filosofia de las ciencias, Akal, Madrid, 2010.

MOSTERÍN, Jesús, La cultura humana, Espasa Calpe, Madrid, 2009.

– Filosofía de la cultura, Alianza Editorial, Madrid, 1994.

MOSTERÍN, Jesús, TORRETTI, Roberto, Diccionario de lógica y filosofía de la ciencia, Alianza Editorial, Madrid, 2002.